dilluns, 15 de juny del 2020

SETMANA 10: del 15 al 21 de juny

Bon dia, noies i nois de cicle superior! Sembla mentida, però aquest curs tan estrany s'acaba. Aquesta darrera setmana us proposem:
  • Una proposta d'un conte que parla de la felicitat
  • Una activitat d'autoavaluació
Com cada dilluns teniu un nou Enigma de la setmana

I per acabar, no us oblideu de mirar els blogs de les especialitats:

AnglèsMúsica Educació Física

Bona setmana!

Ens autoavaluem?








Ara escoltareu i llegireu un conte sobre la felicitat. Ens haureu de donar la vostra opinió i podreu expressar el que aquesta paraula us suggereix en un mural.









La clau de la felicitat 
·       –  I sempre més van ser feliços i van menjar anissos –va fer la mare mentre tancava el conte. 
·       –  Mama, i com és que van ser feliços per sempre? – va preguntar en Biel des del llit. 
·       –  Doncs perquè s’estimaven, Biel... –li va contestar ella–. I l’amor i la felicitat sempre 
van junts. Saps? La felicitat és un tresor, el més valuós de tots. 
·       –  Un tresor? –va preguntar la Paula, badallant de son–. Què vols dir? 
·       –  Ja en parlarem demà, d’acord? –va respondre la mare–. Ara és massa tard i ja és 
hora de dormir. Vinga, bona nit! – Els va fer un petó i els va acotxar suaument. 
·       –  Bona nit mama! –van dir a la vegada. 
La mare va apagar el llum i va sortir de l’habitació. Els dos germans estaven tan cansats que es van adormir en un tres i no res. 
De sobte, la Paula va obrir els ulls i es va trobar en un prat d’herba fresca. Sentia l’oloreta dolça de les flors al seu voltant i una brisa suau li feia voleiar els cabells. 
·       –  Hola Paula! –la va saludar la Mei, una amiga seva de la classe. 
·       –  Eoooo! Ja heu arribat? –van sentir algú que les cridava. 
Era en Bernat, un noi que havien conegut l’estiu passat al càmping. Venia carregat amb una motxilla enorme. La Paula es va fregar els ulls estranyada. “Dec estar somiant!”, va pensar. 
·       –  Ei, hola Mei; hola Bernat! –els va saludar–. Es pot saber què hi fem aquí? 
·       –  A tu què et sembla? –va respondre en Bernat–. Hem vingut a buscar el tresor! 
·       –  Però quin tresor? –va demanar ella. 
·       –  Ui, Paula, que et veig despistada! –la va sorprendre en Rodrigo, que acabava d’arribar. 
·       –  Tu també ets aquí? –va fer la Paula, desconcertada
En Rodrigo era un amic del grup de Llops i Daines, del Cau; també duia la motxilla a l’esquena, com si marxessin de campaments. 
·       –  Però si la idea ha estat teva! –va dir la Mei–. Ens has dit que la felicitat era un tresor i que el volies anar a buscar. 
·       –  I aquí ens tens! –va afegir en Bernat–. Estem preparats per a l’aventura! 
A la Paula li encantaven les aventures i aquella, tot i no saber molt bé com havia començat, tenia bona pinta. 
– Doncs, som-hi! –va dir mentre agafava la motxilla que havia aparegut als seus peus. 
El camí pujava molt i aviat van començar a esbufegar. Les cames els feien mal i els flaquejaven les forces. 
– Jo, ja no puc més, eh? –es va queixar la Paula quan portaven una estona caminant–. I si ens aturem a descansar? 
35è Concurs BBVA de Dibuix Escolar - 1 
– Sí, sí! –va fer en Bernat–. Això no s’acaba mai! Voleu dir que la trobarem, la felicitat, tan amunt? 
Es van asseure a l’ombra d’una alzina, van menjar quatre ganyips i van veure aigua per recuperar-se una mica. 
·       –  Hola canalla! –els va saludar un excursionista que passava per allà–. El camí fa pujada, oi? 
·       –  Sí! –va respondre la Mei–. Ja no podem més! 
·       –  A mi també em passa a vegades... –els va dir–. Però, sabeu què? Quan m’ho proposo, 
ho aconsegueixo, i, al final, l’esforç val la pena! 
·       –  Ja... però, i si no trobem el que busquem? –va preguntar en Rodrigo. 
·       –  I què busqueu? –va indagar l’excursionista. 
·       –  Un tresor –va xiuxiuejar la Mei–. Busquem la felicitat. 
·       –  Així esteu en el lloc ideal! –va celebrar l’excursionista–. Jo, quan vaig d’excursió a la 
muntanya, la trobo pertot arreu! 
·       –  Doncs jo no la veig per enlloc! –va rondinar en Rodrigo–. La motxilla pesa massa, m’he 
entrebancat mil vegades i aquest camí no té final! 
·       –  És que la felicitat no es veu! –va respondre–. La felicitat se sent! Jo la trobo en una 
posta de sol, en l’olor de terra mullada o en la frescor del bosc després de la pluja... quin plaer! –i va seguir–. També em sento feliç quan, després de tot l’esforç, arribo al cim d’una muntanya. Podria aconseguir qualsevol cosa, llavors! Quina satisfacció més gran i quin orgull. Em sento lliure
·       –  Home –va fer en Rodrigo–, vist d’aquesta manera! 
Llavors, l’excursionista va afegir: 
·       –  Fa molts anys, algú va escriure que “la felicitat, no és un destí, sinó una manera de viatjar”1. És interessant, oi? –I es va acomiadar–. Vinga, jo segueixo el meu camí, que tingueu molta sort! 
·       –  Bon viatge! –li van desitjar–. I moltes gràcies!
Quan el sol començava a amagar-se, van arribar al capdamunt de la muntanya. Asseguts 
en una roca, van observar, meravellats, l’espectacular posta de sol. 
·       –  Quina calma... –va dir una noia que estava asseguda a prop seu–. Ho he trobat preciós! 
·       –  Sí –va dir un noi que seia una mica més amunt–. Per uns minuts, les meves preocupacions s’han esfumat. Quin moment més reconfortant
·       –  I quina plenitud! –va afegir algú altre.
Els quatre aventurers van descobrir que, uns quants metres més enllà, hi havia un grupet 
de nois i noies, més grans que ells, que també havien contemplat la posta de sol. 
·       –  Cal ben poca cosa per ser feliç, oi? –va dir la Paula. 
·       –  La felicitat neix en el nostre interior –va afegir un noi–. Només cal obrir el cor i deixar-la 
sortir. 
“La felicitat, no és un destí, sinó una manera de viatjar”, de l'escriptor anglès Samuel Johnson (1709 - 1784). 
35è Concurs BBVA de Dibuix Escolar - 2 
Es feia fosc i tothom es va anar aixecant. Darrere d’aquelles roques hi van trobar una caseta de pedra i de fusta, amb la teulada de pissarra. 
·       –  Voleu sopar amb nosaltres? –els van preguntar–. El refugi és gran; hi ha lloc per a tothom! 
·       –  I tant! –van fer tots quatre, contents
Els van seguir fins al refugi. Entre tots, van parar les taules i van compartir el menjar que duien a les motxilles. Havent sopat, van començar a sonar guitarres, tambors i fins i tot un violí. 
– Vinga, tothom a cantar i a ballar. Això sí que desperta la felicitat! –va dir un dels guitarristes–. La música és el millor que hi ha! 
Quina festassa, la d’aquell vespre al refugi! Tot era alegria i xerinola. Rialles, abraçades, històries, acudits, danses i cançons... la festa va durar fins nit enllà. 
Quan va ser hora d’anar a dormir, la Paula, en Bernat, la Mei i en Rodrigo es van mirar emocionats. S’ho havien passat tan bé aquell dia! 
·       –  Quan estem junts tot és possible! –va dir en Bernat. 
·       –  L’amistat sí que és un tresor! –va afegir en Rodrigo–. Amb vosaltres em sento tan feliç! 
·       –  Que bonic tot això que dieu, nois... –es va emocionar la Paula. 
·       –  Un dia –va explicar la Mei–, vaig veure una pel·li d’un noi aventurer, com ara nosaltres. 
En el seu diari, hi va escriure que “la felicitat només era real quan es compartia”2. Això és el que hem fet nosaltres. 
Pensant en aquelles paraules, els quatre amics es van adormir plàcidament
o   –  Bon dia, Paula! Noia, que dormilega que estàs avui! –la va despertar el seu pare–. Hem preparat una mica de xocolata desfeta. Vols esmorzar amb nosaltres o prefereixes seguir dormint? 
o   –  Què ha passat? On sóc? –va preguntar ella, desorientada.
De seguida es va adonar que tot plegat havia estat un somni.
§  –  Saps què, mama? –va dir quan es va asseure a taula–. Aquesta nit he trobat el tresor! 
§  –  Quin tresor? –va preguntar la mare, amb curiositat
§  –  Tenies raó –va respondre la nena–. La felicitat és un tresor. El portem dins del cor i 
està ple d’emocions que ens fan sentir bé... cadascú hi té les seves. A vegades, el tresor es pot tancar i, per tornar-lo a obrir, és important tenir-ne les claus, com més millor. 
§  –  Què vols dir amb això de les claus? –va preguntar el pare amb interès. 
§  –  Doncs vull dir que hi ha moltes claus que poden obrir aquest tresor, com, per exemple, una posta de sol, l’amistat, la música, pujar muntanyes... Del que es tracta és que 
cadascú trobi les que li van millor. 
§  –  Això que expliques és molt interessant, Paula! –va dir la mare–. I em recorda una frase
que vaig llegir un dia i que em va agradar molt. Espera, que la tinc anotada i tot! 
“La felicitat només és real quan és compartida”, del jove buscador americà McCandless (1968 -1992); frase extreta de la pel·lícula Into the Wild.
La mare va anar a buscar la seva “llibreta de frases importants”; va fullejar-la uns moments i va llegir: 
– “La clau de la felicitat és ser capaços de dur-la amb nosaltres, fins i tot quan la vida no va exactament com desitgem.”Val la pena recordar-ho sempre, oi? 
Van dedicar el matí de diumenge a llegir i comentar les frases d’aquella llibreta. La Paula i en Biel van començar a escriure la seva, també. 
“La clau de la felicitat és ser capaços de dur-la amb nosaltres, fins i tot quan la vida no va exactament com desitgem”, del metge, escriptor i conferenciant indi Deepak Chopra (1946). 





ACTIVITATS :





Després d’ escoltar i llegir aquest conte, què significa per tu la paraula felicitat?







. què creus que necessites i et fa falta, per ser feliç ?






Dibuixa o adjunta imatges, retalls, fotografies d’ això que et dona felicitat o que et fa feliç.


L'enigma de la setmana

Un pastisser rep tres paquets amb cent caramels cadascun. Els paquets contenen, respectivament, caramels de taronja, llimona i assortiments (de taronja i de llimona). Juntament amb l'enviament del mercat, el pastisser rep una nota del fabricant en la qual li explica que, a causa d'un error en el procés d'envasament, totes les etiquetes estan equivocades i no reflecteixen el contingut real dels paquets.

Quants caramels haurà de treure el pastisser, com a mínim, per a verificar el contingut dels paquets?